lunes, 3 de junio de 2013

Quart any...una gran decepció.



Quan vaig començar la carrera de magisteri a la Universitat de les Illes Balears, vaig sentir molta por i vertigen. Malgrat tot, vaig sentir que estava allí on tocava, que podria ser capaç de fer, poc a poc, allò que un dia havia deixat per acabar. Ara, i després de quatre anys de carrera, he pogut comprovar que el món universitari no és tan pur, tant clar i tan de veritat. Darrerament i després de certes circumstancies succeïdes a la Seu d’Eivissa, he perdut la il•lusió i la confiança. Sempre havia pensat que la Universitat, era un lloc on els estudiants podien expressar-se i lluitar pel que creien. Malauradament, he pogut comprovar en pròpia carn que això és irreal. Per intentar lluitar per poder acabar la meva carrera, i per ser una molèstia per persones que suposadament haurien de donar-nos suport, m’he sentit menyspreada, humiliada, i per primera vegada en aquests quatre anys poc vàlida. He set tractada diferent que a la resta dels meus i meves companyes, deixada de banda, castigada. Es suposa que el càstig no hauria de formar part del vocabulari d’una bona mestra.

No em sento recolzada com estudiant, sembla que els que ho fem sempre malament som nosaltres, els i les alumnes, i que els que estan per damunt de nosaltres mai fan res malament, o almenys mai ho reconeixen. És clar...és molt més fàcil apartar del camí la pedra que molesta per por a tenir una caiguda.

En aquests moments em cal distància i recuperar-me física i anímicament de tot l’esforç d’aquests quatre anys, per tal de replantejar-me, si val la pena continuar lluitant o deixar-ho córrer quan en manca tan poc. Se que hi ha un bon grapat de bons professionals dins la Universitat, i que sense ells i elles, jo no hagués arribat ni tan sols quasi a poder acabar la carrera i veure complit un somni. A tots ells i elles mil gràcies per fer-me sentir que podia. I, qui pensi que poder no ha fet les coses tan bé com calia, li dono l’enhorabona, que pensi que tots i totes, també tenim somnis, que també hem passat moltes nits sense dormir, que també hem deixat de gaudir de la vida i de la família molts caps de setmana...tot això, només per aconseguir un somni. 

A tots ens agrada poder sentir que l’esforç a valgut la pena. Vull pensar que el món educatiu si pot arribar a ser, constructivista, d’ajuda, inclusiu, d’intercanvi d’opinions. A tots i totes ens agrada veure culminat un somni, a tots i totes ens agrada sentir acompanyament, a tots i totes ens agrada ser escoltats sense sentir por a represàlies.

Gràcies als meus i les meves companyes pel seu acompanyament en el camí... 

Enhorabona... Ja ho teniu

Fins la propera...



M. Pilar Martínez

No hay comentarios:

Publicar un comentario