Quart any...una gran decepció.

Quan vaig començar la carrera de magisteri a la Universitat de les Illes Balears, vaig sentir molta por i vertigen. Malgrat tot, vaig sentir que estava allí on tocava, que podria ser capaç de fer, poc a poc, allò que un dia havia deixat per acabar. Ara, i després de quatre anys de carrera, he pogut comprovar que el món universitari no és tan pur, tant clar i tan de veritat. Darrerament i després de certes circumstancies succeïdes a la Seu d’Eivissa, he perdut la il•lusió i la confiança. Sempre havia pensat que la Universitat, era un lloc on els estudiants podien expressar-se i lluitar pel que creien. Malauradament, he pogut comprovar en pròpia carn que això és irreal. Per intentar lluitar per poder acabar la meva carrera, i per ser una molèstia per persones que suposadament haurien de donar-nos suport, m’he sentit menyspreada, humiliada, i per primera vegada en aquests quatre anys poc vàlida. He set tractada diferent que a la resta dels meus i meves companyes, deixada de banda, castigada. Es suposa que el càstig no hauria de formar part del vocabulari d’una bona mestra.

No em sento recolzada com estudiant, sembla que els que ho fem sempre malament som nosaltres, els i les alumnes, i que els que estan per damunt de nosaltres mai fan res malament, o almenys mai ho reconeixen. És clar...és molt més fàcil apartar del camí la pedra que molesta per por a tenir una caiguda.

En aquests moments em cal distància i recuperar-me física i anímicament de tot l’esforç d’aquests quatre anys, per tal de replantejar-me, si val la pena continuar lluitant o deixar-ho córrer quan en manca tan poc. Se que hi ha un bon grapat de bons professionals dins la Universitat, i que sense ells i elles, jo no hagués arribat ni tan sols quasi a poder acabar la carrera i veure complit un somni. A tots ells i elles mil gràcies per fer-me sentir que podia. I, qui pensi que poder no ha fet les coses tan bé com calia, li dono l’enhorabona, que pensi que tots i totes, també tenim somnis, que també hem passat moltes nits sense dormir, que també hem deixat de gaudir de la vida i de la família molts caps de setmana...tot això, només per aconseguir un somni. 

A tots ens agrada poder sentir que l’esforç a valgut la pena. Vull pensar que el món educatiu si pot arribar a ser, constructivista, d’ajuda, inclusiu, d’intercanvi d’opinions. A tots i totes ens agrada veure culminat un somni, a tots i totes ens agrada sentir acompanyament, a tots i totes ens agrada ser escoltats sense sentir por a represàlies.

Gràcies als meus i les meves companyes pel seu acompanyament en el camí... 

Enhorabona... Ja ho teniu

Fins la propera...

M. Pilar Martínez

Ja van tres

cimg0138samina.JPG

Reflexió del tercer any

Hola a tots i totes que em vulguin llegir i tinguin la curiositat de saber com ha estat el tercer de carrera. Per començar dir que ha set un any molt dur, de molta lluita i sacrifici. Un any que encara no dono per acabat ja que queden per rematar alguns temes. Temes que espero es solucionin favorablement donat que seria el més just.

Dir com sempre que el millor de tot han set les meves companyes i companys amb els que he compartit molt bons moments i, com no, també l’acompanyament dels professors. Dir que he enyorat molt a la meva estimada Laura, amiga fora i dins les aules. Se de ben segur que en algun moment de la seva vida tornarà a agafar el camí dels estudis, sinó ho fes seria una llàstima. Els infants es mereixen una mestra com ella. Tot cor, honesta, afectuosa i una bona companya amb la que trobar-se pel camí. Dir també quan em va dir que feia una aturada en el camí del seu aprenentatge, sempre vaig respectar la seva decisió, vaig sentir que quedava una mica orfe. Sempre ens havíem anat donant forces l’una a l’altre i no sabia si sense ella podria continuar. Però bé, malgrat tots els entrebancs, estic aquí fent l’avaluació del meu tercer any de carrera. Vull donar les gràcies als meus fills, als meus companys/es de feina, als de la UIB per estar sempre devora. Als meus amics, pocs però bons, que confien més en mi que jo mateixa. Gràcies als meus nous companys de grup de treball, Lucía, Juanfran, Ana Marina, Marina, Merche, que m’han fet sentir una més. Demanar disculpes si de vegades no he set una bona companyia. Lucía.....gràcies i mil gràcies per agafar-me de les mans quan no podia més. Ja saps de que parlo.

Bé, ens deixem de sentimentalismes i vaig per feina. Dir que aquest any ha estat molt decepcionant. M’ha mostrat la inflexibilitat que pot existir. Crec que no tot pot ser blanc o negre, que sempre pot existir una gama de colors i que per davant de tot som persones. Demano disculpes si alguna vegada amb la meva lluita algú s’ha pogut sentir ofès. Malgrat tot, no puc dir que ha set un mal any, totes les assignatures m’han anat prou bé, els professors han estat a l’alçada de les meves expectatives i més d’un i una, ha fet el possible perquè les persones que fem feina poguéssim tirar endavant. Hem de tenir moltes ganes i ens ha d’agradar prou els estudis com per fer el gran esforç per continuar. Moltes vegades ens diuen que no podem fer l’assignatura perquè no podem assistir a classe. Que més voldríem que poder gaudir-les en viu i en directe. El nostre camí és en solitari i encara i així estem demostrant que és possible, que cerquem, que treiem hores d’on no és possible treure-les, que deixem de banda moltes vegades família i temps d’oci. Amb això no vull posar medalles a les persones que fem feina i llevar-les a qui no en fa. Tothom té la seva vida i les seves prioritats, només deixar constància que és important pensar que nosaltres també ho podem fer i ho fem.

Pel que fa al bloc, dir que res ha aconseguit que li perdi el gust, crec que cada vegada em sento més còmoda fent-lo meu. Ara sento que és el meu bloc. He gaudit moltíssim “perdent” el temps decorant-lo, escrivint en les seves pàgines. Ja no sento por a escriure i a expressar. És meu i com a tal, puc fer-ho a la meva manera. Continuo sentint que voldria fer més. Sento que se’m queda petit, tinc ànsies de saber utilitzar més eines. Aquest any he fet servir picture trail i l’he trobat d’allò més divertit. Dir també que quan utilitzo alguna eina ho faig jugant i trastejant, moltes vegades no se ni que faig i es posa en evidència el meu poc domini de l’anglès. M’agradaria i donaria el que fos per poder fer un curs sobre blocs.....tinc ganes de més. A veure si es fa algun dins la formació docent del centre on faig feina. Enguany he fet dos de pissarres digitals i he quedat meravellada de les oportunitats que dóna tant als docents com als alumnes.

Per concloure, continuo pensant i, cada vegada més, que els blocs i les noves tecnologies són eines imprescindibles en el nostre aprenentatge i en la futura tasca docent. Ningú s’hauria de tancar en banda i encara que ja se que fa por, a mi ningú m’ho ha de dir, hem de fer el possible per obrir la ment i donar-lis una oportunitat. Moltes vegades el no saber o el no controlar certes eines es converteix amb una negativa. Costa molt començar, costa molt dir no ho se fer, això no ho controlo. Però no passa res, si un posa ganes i té curiositat tot és possible. Segur que sempre trobarem algú que ens ajudi en el nostre camí.

Molt bon estiu a tothom

Recuperar la il·lusió

Fa uns quants de mesos deia en aquest mateix bloc, que si alguna vegada tenia dubtes, tornaria a mirar-me el meu bloc per tal de recuperar la il·lusió. En aquests moments on la meva visió només pot veure la gama de colors dels grisos, torno a mirar tot el que he fet i tot el que he aconseguit per, tal com vaig dir una dia, recuperar les forces i tornar a creure en mi i en les persones que fins ara han cregut que ho faria possible. 

Vaig a començar per recuperar la il·lusió pel meu bloc. Un bloc que encara que en certs moments m’ha donat molts mals de cap, també m’ajudat a recuperar la memòria, ha creure que tot és possible, a veure com m’estimo el món educatiu i com m’agrada formar-hi part. 

No vull que certs entrebancs en la carrera m’ofusquin i no em deixin veure el que és important i molt menys que no em deixin gaudir d’allò en el que crec. Estimat bloc, torno i espero cuidar-te i mimar-te, se que tu i els altres blocs que em puguin interessar, també m’ajudaran i em nodriran de cultura, d’emocions i de saber fer.

Gràcies per les teves paraules Gemma. De vegades creuen més en tu els altres que tu mateixa. Quan tingui moments de dubtes, el meu bloc em donarà la possibilitat de recuperar la memòria i adonar-me que qualsevol cosa és possible amb força de voluntat i la bona energia de les persones que t'acompanyen pel camí.

Ja estic aquí i ja van dos!!!!!!!!!!

Hola a tots i totes que em vulgueu llegir!

Ja sóc aquí un altre vegada després d’un any. Com passa el temps. Sembla mentida que estem fent la reflexió del nostre bloc de segon. Quan ho penso se’m posen els pels de punta. Qui m’anava a dir que seria capaç d’arribar on he arribat, que no és tant, però per a mi és moltísim.

Jo que vaig iniciar la carrera quan ja pensava que ja no ho faria. Se que encara queda molt de camí per recórrer, però haig de dir que excepte algun moment de desesperació, decepció i de falta de força per seguir, aquest camí està resultant un veritable plaer, tant per la convivència amb els meus companys/es, com pels aprenentatges. Uns més significatius que d’altres, però en definitiva aprenentatges ja que de tot s’aprèn en aquesta vida. Un dels aprenentatges positius d’enguany ha estat continuar amb el nostre bloc. Un bloc que m’ha desvetllat moltes nits però que a la vegada m’ha donat la satisfacció de veure que jo també en sóc capaç. Moltes vegades obro el bloc només per dir-me a mi mateixa, has vist el que has fet?. O més ben dit, has vist el que has fet amb l’ajuda dels teus companys? Oi Laura.

També m’agradaria dir que quan parlo del meu bloc i del que he descobert, no només ho dic pel fet d’haver après a utilittzar una eina que considero important i diria que quasi imprescindible en el món en el que ens ha tocat viure de modernitats i tecnologies, sinó quasi el més important per a mi en aquests dos anys, ha estat descobrir els blocs en si. Blocs confeccionats per altres persones, blocs elaborats amb molt de carinyo sota diferents temàtiques i tots i cadascun d’ells creats des de les aficions i els interessos personals. Gràcies a aquests blocs, he pogut veure des de receptes meravelloses, fins a descobrir quants i quantes mestres d’avui dia estan realment implicats en l’educació dels nostres infants. Gent que per damunt de tot volen un món millor on no tant sols els infants siguin els números un amb les seves qualificacions, sinó que arribin a ser personetes felices amb el que fan.

En definitiva, per diferents motius, no puc veure el portafolis com una part negativa del meu procés d’aprenentatge, encara que això si, quan ens hem trobat saturats més d’un/a i jo m’incloc, em dit “Bufffff un altre vegada el bloc” o quan na Gemma ens ha recordat que quedava poc temps per penjar algun treball via uns quants missatges en ple procés d’exàmens i jo obria el correu i veia els missatges deia “I ara que?” i m’agafaven les angoixes. Encara així i tot estic contenta de poder presumir que tinc el meu propi bloc i mostrar-li als meus fills i a algun/a company/a de treball i fins i tot poder dir-los, si voleu us ajut?. Un poquet clar.

Una abraçada a tots i totes i ha continuar, encara que això si, gaudint de l’estiu que tenim per davant.

M. Pilar Martínez

Valoració del l'E-portafoli d'estudi

En acabar aquest primer curs de la carrera, puc pensar en positiu en parlar de les noves tecnologies i en concret d’aquest bloc que se’ns va proposar posar en pràctica durant els nostres estudis d’Educació Infantil .

Al principi em vaig sentir molt atabalada perquè jo no dominava mica el tema “ i continuo sense saber massa” això sí en caparroneria no en guanya ningú, hores i més hores davant l’ordinador intentant fer algun avanç, preguntes a les meves companyes, yotube, etc..... i poc a poc crec que m’he anat sortint, encara que quan ho torni a tocar ja no m’enrrecordaré de rés.

M’agradaria dir que quan estàs tant enfeinada amb el volum de feina imposada en aquest primers curs més totes les novetats i pors que es produeixen al començar uns nous estudis, tot el que sigui un afegit ens suposa un esforç immens i fa que agafem negativament qualsevol treball que en una altre context seria fascinant, com a mínim per a mi.

Des d’aquí i si algú llegeix el meu comentari, voldria demanar algun curs una mica més complert i si és possible dins de les assignatures perquè no ens suposés molt més esforç del que ja fem. La gran pèrdua de temps que ens suposa fer una feina quan no la controlem fa encara més difícil agafar amb gust qualsevol proposta i iniciativa.

En aquest moment la UIB oferta un curs de noves tecnologies i quan l’he vist se m’han posat les dents llargues per les ganes que tinc de fer-ho. Però ja no dono a més, tot el que em demana el cor, em para el cap i el cos.

Per acabar, dir que entenc de la importància de les noves tecnologies, i no només per a nosaltres que volem ser futures mestres, sinó per formar part de la nostra societat que avança a passes de gegantí. Com a mares o futures mares i pares que sereu, davant el repte de les constants preguntes que us plantejaran els vostres fills i la cara de tòtil que se’ns queda quan no sabem que respondre.

Un petonet per a tots i totes i molt bon estiu.